Aquest matí m'he llevat una mica trasbalsat perquè en posar la ràdio a les 8:00 m'he adonat que compartia un pensament molt íntim amb en Carl Kruger: vol prohibir els ipods al carrer. No, jo tampoc sabia qui era fins avui mateix i no, no té res a veure amb el Freddy Krueger, almenys no em consta. Doncs bé, el cas és que aquest Kruger, senador demòcrata per l'estat de Nova York intenta promulgar una llei per multar la gent que porti l'ipod enganxat a les orelles o parli pel mòbil o jugui al braintraining mentre va caminant pel carrer . La raó és que, segons l'ínclit senador, aquesta creixent afició de la gent provoca pèrdues per a les arques municipals i estatals en ocasionar accidents de trànsit, això és, atropellaments en les vies públiques. Potser té raó amb això de les distraccions i, sincerament, no m'importa gaire l'hipotètic escurament de l'hisenda municipal novaiorquesa, però com evitar estar d'acord amb la perillositat dels mp3, malgrat ho digui un senador demòcrata?
Jo, a la meva edat i sense carnet de conduir, sóc usuari quasi obligat de renfe i això em fa ensopegar amb una munió d'usuaris dels trens i dels aparells aquests. A la meva arribada a Catalunya va ser una de les coses que més em va cridar l'atenció, fins al punt que quan es produïa el debat estatutari vaig arribar a pensar que inclourien entre els trets identitaris del país la senyera, els segadors, el ruc i l'ipod enganxat a les orelles. Els polítics, com gairebé sempre, em van decebre.
Haig de dir que jo mai no he patit cap ensurt per culpa de l'incívic distret que porta les orelles atapeïdes amb vés a saber quina mena de música, però sí que em demano sovint quan me'ls creuo o s'asseuen al meu davant al tren el perquè. Què els empeny a aïllar-se del món, si més no a parapetar-se i deixar passar la meravellosa oportunitat d'escoltar la veu rogallosa del seu company de seient, de sentir la remor de l'aigua queient en ploure o d'esbrinar en la llunyania el so de les campanes o, simplement, d'intentar cercar el silenci improbable de la gran ciutat. Us asseguro que faig l'esforç de posar-me en la pell dels joves que porten l'ipod i, que, fins i tot, de vegades, em sento marginat per no haver descobert què té de fantàstic que tothom ho porta, però els desllorigadors de la societat, de la gent, de les ciutats, estan allà esperant que hom arribi amb els cinc sentits oberts per lliurar-se'ls. Serà que hem construit una societat que no els agrada? Serà que no hi troben cap al·licient? O serà que comunicar-se està mal vist? (mireu el cas de l'Oleguer) No és això extremadament perillós?
Jo prefereixo sortir al carrer amb els cinc sentits desperts i observar com les volves calentes d'alè s'entrecreuen capriciosament i olorar l'asfalt mullat per la minsa pluja i jugar amb les fulles caigudes dels til·lers i assaborir la tonyina gustosa d'un saladet i sentir com Santa Maria dóna les dotze i és hora de tornar a casa per seure i escoltar, sense auriculars, che gelida manina.
Salut i elo!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada