TV3 I EL PAÍS VALENCIÀ

Els que sou més desperts ja us haureu adonat que he penjat un anunci d'una web que proposa enviar correus als presidents de les Illes i del País Valencià per tal de demanar que no tanquin l'emissió de la Televisió de Catalunya a aquestes dues comunitats. Bé, la veritat és que no sóc molt optimista respecte a aquestes iniciatives, però no veig altra manera de lluitar per la llengua i per la seva transmissió a través de la televisió. Així que us demano, si és que compartiu la meva opinió, que premeu l'enllaç i li feu un favor a la llengua catalana i a la gent que la parlem.

Jo sóc valencià, o millor dit, alacantí. L'única manera popular, fora d'enciclòpedies o cercles molt reduïts, a la qual he tingut accès per assabentar-me de qui eren Raimon, Ovidi Montllor, Vicent Andrès Estellès, Ferran Torrent i altres valencians insignes ha estat TV3, perquè el govern del País Valencià (de la Comunitat Valenciana per a ells) ha obviat la presència d'aquests intel·lectuals a Canal 9, a canvi, d'Isabel Pantoja, Julio Iglesias o Vizcaíno Casas. Millor no parlar de la presència inexistent també d'heretges com Lluís Llach, Quim Monzó o altres catalans. L'únic mitjà de comunicació que m'ha fet no sentir vergonya perquè els meus pares m'hagin ensenyat una llengua que no era l'espanyol ha sigut TV3, perquè a Canal 9 el català (el valencià) té un ús quasi folclòric, apart d'esporàdic. Perquè gràcies a TV3 sé que la meva llengua, el català, serveix per a comunicar-se amb la mateixa eficiència que qualsevol altra, que també Marlon Brando pot fer de Corleone amb accent de Barcelona i que es pot dir t'estimo a una noia o al teu fill o a un amic amb el cor i en català sense avergonyir-se'n.

Que no es pugui veure TV3 al País Valencià és una desgràcia de mida considerable i no exagero un bri. És un mitjà que serveix d'eix vertebrador de dos pobles que tenen moltes coses en comú, encara ara. En fi, rumieu-vos-ho. Jo ja he dit la meva.

Salut i terra!!

ETO'O ATERRA A VILAFRANCA

Acabo d'escoltar a la ràdio que el 66% dels catalans opinen que haurien de fer fora l'Eto'o del Barça. Observareu que hi ha dues coses repetitives en la meva vida: la ràdio i la commoció que em produeix estar d'acrod amb la majoria o amb els americans. Haig de tornar a justificar-me per aquesta concomitància no volguda. I és que a Eto'o haurien de fer-lo fora del Barça o, millor encara, fer-lo jugar al filial.

Potser n'esteu tips de l'afer ja (i el que us queda), però hi ha una cosa que em revolta profundament: la incoherència. Que un paio aprofiti un acte, suposadament humanitari-benèfic, per a fer una exhibició de mala educació, de prepotència, de fatxenderia amb el paisatge de fons d'uns nens (de l'escola de futbol de Vilafranca), que tot sigui dit, acaben fugint del seu costat, espantats pel to del Samuel, és un fet que descriu el personatge. Si afegim declaracions sotto voce del tipus: "jo sóc famós i m'emporto els diners, vosaltres digueu el que vulgueu", la valoració només que pot ser nefasta. No cal afegir que no és la primera vegada que fa alguna bretolada així i que ja és prou greu que es negui a jugar, ni que siguin trenta segons.

Sincerament, m'amoïna que aquest home sigui la imatge per a qualsevol nen o adolescent. Si se'n surt amb la seva, si no passa res, que és el que em temo, si tot es queda en l'aire perquè l'equip (els resultats) no pot patir daltabaixos que el desfermi, el mésqueunclub haurà fet arribar a la gent del país un missatge patètic: tot s'hi val per guanyar, fins i tot, permetre que un eixelebrat, per molt bo que sigui, faci i digui el que li roti. Potser l'Eto'o tingui l'ipod enganxat a les orelles massa temps??

Jo sense el meu ipod no sóc res!!

Aquest matí m'he llevat una mica trasbalsat perquè en posar la ràdio a les 8:00 m'he adonat que compartia un pensament molt íntim amb en Carl Kruger: vol prohibir els ipods al carrer. No, jo tampoc sabia qui era fins avui mateix i no, no té res a veure amb el Freddy Krueger, almenys no em consta. Doncs bé, el cas és que aquest Kruger, senador demòcrata per l'estat de Nova York intenta promulgar una llei per multar la gent que porti l'ipod enganxat a les orelles o parli pel mòbil o jugui al braintraining mentre va caminant pel carrer . La raó és que, segons l'ínclit senador, aquesta creixent afició de la gent provoca pèrdues per a les arques municipals i estatals en ocasionar accidents de trànsit, això és, atropellaments en les vies públiques. Potser té raó amb això de les distraccions i, sincerament, no m'importa gaire l'hipotètic escurament de l'hisenda municipal novaiorquesa, però com evitar estar d'acord amb la perillositat dels mp3, malgrat ho digui un senador demòcrata?

Jo, a la meva edat i sense carnet de conduir, sóc usuari quasi obligat de renfe i això em fa ensopegar amb una munió d'usuaris dels trens i dels aparells aquests. A la meva arribada a Catalunya va ser una de les coses que més em va cridar l'atenció, fins al punt que quan es produïa el debat estatutari vaig arribar a pensar que inclourien entre els trets identitaris del país la senyera, els segadors, el ruc i l'ipod enganxat a les orelles. Els polítics, com gairebé sempre, em van decebre.

Haig de dir que jo mai no he patit cap ensurt per culpa de l'incívic distret que porta les orelles atapeïdes amb vés a saber quina mena de música, però sí que em demano sovint quan me'ls creuo o s'asseuen al meu davant al tren el perquè. Què els empeny a aïllar-se del món, si més no a parapetar-se i deixar passar la meravellosa oportunitat d'escoltar la veu rogallosa del seu company de seient, de sentir la remor de l'aigua queient en ploure o d'esbrinar en la llunyania el so de les campanes o, simplement, d'intentar cercar el silenci improbable de la gran ciutat. Us asseguro que faig l'esforç de posar-me en la pell dels joves que porten l'ipod i, que, fins i tot, de vegades, em sento marginat per no haver descobert què té de fantàstic que tothom ho porta, però els desllorigadors de la societat, de la gent, de les ciutats, estan allà esperant que hom arribi amb els cinc sentits oberts per lliurar-se'ls. Serà que hem construit una societat que no els agrada? Serà que no hi troben cap al·licient? O serà que comunicar-se està mal vist? (mireu el cas de l'Oleguer) No és això extremadament perillós?

Jo prefereixo sortir al carrer amb els cinc sentits desperts i observar com les volves calentes d'alè s'entrecreuen capriciosament i olorar l'asfalt mullat per la minsa pluja i jugar amb les fulles caigudes dels til·lers i assaborir la tonyina gustosa d'un saladet i sentir com Santa Maria dóna les dotze i és hora de tornar a casa per seure i escoltar, sense auriculars, che gelida manina.

Salut i elo!!