TV3 I EL PAÍS VALENCIÀ

Els que sou més desperts ja us haureu adonat que he penjat un anunci d'una web que proposa enviar correus als presidents de les Illes i del País Valencià per tal de demanar que no tanquin l'emissió de la Televisió de Catalunya a aquestes dues comunitats. Bé, la veritat és que no sóc molt optimista respecte a aquestes iniciatives, però no veig altra manera de lluitar per la llengua i per la seva transmissió a través de la televisió. Així que us demano, si és que compartiu la meva opinió, que premeu l'enllaç i li feu un favor a la llengua catalana i a la gent que la parlem.

Jo sóc valencià, o millor dit, alacantí. L'única manera popular, fora d'enciclòpedies o cercles molt reduïts, a la qual he tingut accès per assabentar-me de qui eren Raimon, Ovidi Montllor, Vicent Andrès Estellès, Ferran Torrent i altres valencians insignes ha estat TV3, perquè el govern del País Valencià (de la Comunitat Valenciana per a ells) ha obviat la presència d'aquests intel·lectuals a Canal 9, a canvi, d'Isabel Pantoja, Julio Iglesias o Vizcaíno Casas. Millor no parlar de la presència inexistent també d'heretges com Lluís Llach, Quim Monzó o altres catalans. L'únic mitjà de comunicació que m'ha fet no sentir vergonya perquè els meus pares m'hagin ensenyat una llengua que no era l'espanyol ha sigut TV3, perquè a Canal 9 el català (el valencià) té un ús quasi folclòric, apart d'esporàdic. Perquè gràcies a TV3 sé que la meva llengua, el català, serveix per a comunicar-se amb la mateixa eficiència que qualsevol altra, que també Marlon Brando pot fer de Corleone amb accent de Barcelona i que es pot dir t'estimo a una noia o al teu fill o a un amic amb el cor i en català sense avergonyir-se'n.

Que no es pugui veure TV3 al País Valencià és una desgràcia de mida considerable i no exagero un bri. És un mitjà que serveix d'eix vertebrador de dos pobles que tenen moltes coses en comú, encara ara. En fi, rumieu-vos-ho. Jo ja he dit la meva.

Salut i terra!!

OLESA 4'5-5'5 C.E.VILAFRANCA

Com veieu pel resultat, la fita no va ser fàcil d'assolir, però ja tornem a ser equip de segona nacional. Teníem prou amb un empat, o això era el que ens pensàvem. I el patiment va ser generalitzat; malauradament no vam enviar cap espia a Martorell, perquè ens informés que el nostre rival directe, l'Igualada, punxava front l'equip local, que es jugava les seves possibilitats de mantenir la categoria. Segurament, de saber això del cert, més d'un hagués tingut un matí més plàcid, i és que la responsabilitat sempre pesa.

L'Olesa va presentar un equip amb bastantes baixes i així i tot ens van fer suar, en el sentit literal de l'expressió. El matx es posava malament només començar: Pruden Ramírez, excel·lent tot el campionat, entrava en una variant molt dolenta per al blanc (si no m'erro la mateixa de l'última ronda del campionat per equips passat) i perdia peó a canvi de res. Per altra banda, el Guillem Forés feia gala de la seva experiència i guanyava fàcilment un rival que jugava estil Mateu, ja m'enteneu. La resta de resultats van trigar bastant d'arribar, cap a la quarta hora. Jordi Roca i Miquel Rodríguez posaven el tres en el marcador amb dues partides amb signe diferent. Jordi es complicava una posició que tenia infinitament millor i Miquel treia suc a la seva superior capacitat d'anàlisi en una posició potser inferior. Salvador Lluverol ens donava mig puntet més en una posició, segurament, superior, però complicada i amb poc temps en el rellotge. Carles Casas acabava perdent una partida que tenia de cara i es comprimia el marcador fins a extrems angoixants. Necessitàvem punt i mig i quedaven quatre partides. Assegut a la taula 8, lluny de les altres tres que quedaven, i sense poder aixecar-me gaires feia recompte de les posicions i recordava la del Pere Toledano i Pep Ràfols incertes i la del Xavi Marcè bastant bé. La meva havia arribat a una posició, a la qual no havia donat importància, i que no m'assegurava només que taules per xec continu del rival. Així que comptant amb la del Xavi ja asseguraven l'empat a 5. Poc després de tornar a analitzar la variant per si podia intentar alguna cosa més (afortunadament tenia temps) veig que el Xavi signa la planella i quan passa em diu que ha perdut. La meva valoració de la partida no havia estat errada, efectivament tenia posició guanyadora, però va fer dues jugades molt fluixes seguides i va perdre dama. La pressió s'apujava una mica més. Però com que això dels escacs depèn molt del vidre per on es miri, el meu rival, va considerar que tenia més possibilitats en una variant que perdia i vaig poder signar una altra victòria. Pep Ràfols, el capi, va aprofitar la meva victòria per oferir les taules que ens asseguraven l'empat i l'ascens. Ahir va sacrificar el seu esperit de lluita i de risc per l'equip, jugant una partida molt seriosa. Com està manat: donant exemple! I la darrera partida, la del nostre primer tauler, en Pere Toledano, acabava amb unes taules amb peó de més pel nostre company, que no va poder convertir en avantatge decisiu en un final de torres. Sensacional actuació en la seva tornada al món dels escacs.

Els altres equips del club van tancar el campionat amb sort diversa. El B apallissava el Bellvitge-Aecs B, 7'5 a 0'5, amb la incorporació destacada de l'Elisabet Ruíz i Raquel Julián. El C confirmava el segon lloc amb un rotund 4 a 0 contra el Castelldefels C. Un segon lloc que té molt de mèrit, ja que han jugat molts partits amb tres. Per últim, el D va perdre 0 a 4. Un equip que ha tingut molts daltabaixos però que s'ha comportat sempre amb bon talant i moltes ganes.

En fi, ahir rebia un missatge d'enhorabona per l'ascens de l'equip A. Apart de l'agraïment la meva resposta contenia un pensament que volia compartir amb tots els que llegiu això. I és que l'enhorabona ha de ser per a tots els components del club, des del primer soci fins l'últim. Crec que la bona marxa del club s'ha de notar a la força en els resultats esportius i això és mèrit de tots plegats.

Per cert, properament faré un article a tall de reflexió de com ha anat el per equips i altres coses que em volten pel cap.

Fins aviat!! I enhorabona a tots i totes els que formem el Club d'Escacs Vilafranca!!

TERRITORIALS D'ESCACS

Enguany les competicions d'escacs per a nens han patit l'escissió entre la Federació Catalana d'Escacs i la Unió de Consells Esportius Comarcals. És a dir, han reflectit el que passa en el món dels escacs sovint: hi ha diverses maneres d'entendre el quid de la qüestió. I n'han organitzat dues de distintes. Ara no hi entraré a expressar la meva opinió sobre aquesta escissió. Només hi faig referència perquè haig de reconèixer que a priori jo pensava que anava a ser molt dolent per als nens i per als pares, però una vegada vist el desenvolupament de totes dues territorials, la meva opinió ha canviat i crec que, fins i tot, ha estat positiu per als escacs. Haurà més canalla aficionada perquè guanyar partides crea més il·lusió i tots aquells que estaven acostumats a jugar un territorial i acumular derrotes ara han tingut l'oportunitat de lluitar a Calldetenes per classificar-se per a la final. En fi, intento buscar el caire positiu d'un afer que intueixo força tèrbol.

Des del punt de vista purament competitiu hem de parlar d'un notable èxit dels components del C.E.Vilafranca. En primer lloc, parlarem del territorial "oficial", el de la Federació, celebrat a la Colònia Güell els dissabtes 24 de febrer, 3 i 10 de març. La representació del club estava formada per Eva Julián, Raquel Julián i Elisabet Ruíz. També van participar en la primera jornada els germans Mateos. L'Eva, que participava en la categoria sub-14, va jugar molt bé, encara que va desaprofitar algunes oportunitats molt clares de guanyar. Va superar també, de la qual cosa me n'alegro especialment, els típics dubtes de tot jugador d'escacs després d'una derrota, i va acabar assolint la tercera posició en la classificació de noies. Tot un èxit per a ella, per primera vegada classificada per a la final nacional. Les dues petitones van estar excel·lents, com sempre, pràcticament del bracet van quedar primera i segona de noies i setenes i vuitenes en la general. L'Eli va tenir alguns problemes en les obertures, una cosa que hem de millorar entre tots, però el seu mig joc és molt superior als seus rivals i acaba imposant-se. L'actual campiona d'Espanya benjamí va quedar campiona per segon any consecutiu de les territorials, tot i que ha pujat de categoria, ara és sub-12. Igual que la Raquel, que seria un cas oposat a l'Eli, en el sentit que juga excel·lentment, fins que ha de definir la posició. De tota manera, la segona posició, amb els mateixos punts que l'Eli, és un excel·lent lloc i en Setmana Santa lluitarà per aconseguir un nou títol de Catalunya. Posats a ser exigents, m'hagués agradat que en l'última ronda, no haguessin perdut i no ho dic com un brindis al sol. Totes dues van tenir posicions defensables i cada cop estan més a prop dels nois. Així que comencen a tremolar cara al nacional.

A Calldetenes, l'èxit no podia mantenir-se en un percentatge tan alt com a la Colònia Güell, però déu n'hi do. Fins a cinc altpenedesencs classificats per a les finals nacionals és tot un èxit, malgrat que hem de tocar de peus a terra i dir que aquest territorial és una mena de segona divisió. En categoria cadet (sub-16) s'ha classificat l'Anna Sadurní, segona noia. En categoria infantil, el guanyador va ser Martí Torrallardona, de Sant Sadurní, i entrenat pel nostre company de club en Carles Casas, de qui, per cert, us recomano que llegiu al seu bloc, el darrer article sobre l'entrenador de Bobby Fischer, que té molt a veure amb les territorials. També va assolir la classificació en aquesta categoria la Mariona Cuyàs, segona noia. A la categoria aleví (sub-12), dos classificats més: el Jaume Puig, quart en la general i el Fèlix Pérez, setè en la general. Enhorabona a tots i totes. Vull fer també esment de la resta de components del club que van participar: David Tutusaus, Jessica Cajaraville, Carles Muniesa, Laura Guerra, Javier Mateos, Àlex Sans, Carles Tutusaus, Josep Hill i Borja Mateos. En aquest grup, hi ha alguns força decebuts perquè esperaven classificar-se i altres que només anaven a divertir-se. Crec que la manera d'encarar el seu futur en els escacs és, com per a tots nosaltres, provar de passar-s'ho bé per damunt dels resultats. I qui s'exigeixi resultats tan sols ha de saber que ha de treballar més. És la fòrmula de la millora en els escacs, i en molts altres àmbits.

El treball és la clau.

P.S.: gràcies per la foto Joan!!

C.E.VILAFRANCA 6'5-3'5 CASTELLET

Només queda ja un graó per tornar a segona divisió nacional. Una visita a Montserrat, i no parlo en sentit metafòric. Hem de pujar fins a Olesa de Montserrat per a confirmar que som el millor equip del grup. Confiàvem en què el Berguedà ens fes un favor i va estar a punt de sorprendre l'Igualada. Victòria per la mínima dels de l'Anoia. Així que ens l'haurem de jugar l'últim dia, però amb l'avantatge que depenem del que fem nosaltres. Si no m'erro, amb l'empat tenim suficient.
Això sí, primer vam haver de passar el tràmit de guanyar a un Castellet molt més dur del que la seva classificació demostra. Unes matineres taules d'en Jordi Roca, inesperades perquè ni ell ni jo esperàvem que el contrari conegués la línia forçada de xec continu. Casualitats de la vida: l'havia estudiada amb el gran mestre Jordi Magem. Pruden posava la primera victòria del costat local a velocitat de vertigen. Segueix imbatut i camí d'assolir el cim dels 2000 punts d'elo en breu. El següent vaig ser jo, amb un ensurt considerable al cos: una jugada inesperada del rival em va tenir 39 minuts en estat de xoc, fins que vaig decidir llençar-m'hi a la piscina i en poques jugades anava camí del mat quan va plegar el meu rival. Les taules del Guillem Forés deixaven un 3 a 1 tranquilitzador en l'admirat marcador del club. Els següents d'acabar, els dos jugadors amb millor percentatge de punts de l'equip: el MC Pere Toledano, extraordinària lliçó pràctica la seva partida (semblen fàcils els escacs quan ell els explica) i Miquel Rodríguez, a qui ni les amenaces de fer-li fotografies si segueix puntuant així espanten. Amb 6'5 de 7 i 7'5 de 8, respectivament, són els pitxitxis. Això posava el 5 a 1. Només calia esperar unes tauletes i confiar en el Berguedà. I van trigar més del que voldríem, però el Carles Casas, amb un escac continu ens va donar la tranquilitat necessària dels darrers vuit diumenges pel matí. La missió s'havia complert. Encara quedava el capi, que va perdre lluitant fins al final, com sempre; el Xavi Marcè, que va remuntar una posició delicada, per a acabar fent mat al rival. I Lluverol, que després de jugar una bona obertura es va embolicar fins a acabar perdent. Espero que li passi ràpid aquesta petita mala ratxa, i passarà perquè en sap molt d'això de jugar escacs.
La resta d'equips van complir amb sort diversa: el B va arrasar a la Rubinenca D 0'5 a 7'5, el C va empatar a 2 contra el Molí Nou B i el D va perdre contra l'Ateneu Barcelonès C per 3'5 a 0'5.
En fi, això s'acaba i els ascensos i descensos, els càlculs de desempats i altres cabòries ens omplen el cap, així com les possibles incorporacions per l'any vinent i projectes per pujar aquest o aquest altre equip. La setmana que ve en parlaré a bastament, fins llavors ens concentrarem per guanyar l'Olesa.
Salut i elo!!

C.E.VILAFRANCA 6'5-3'5 AVINYÓ

Jornada complicada la de diumenge passat, després de l'ensurt de la ronda anterior davant el Cardona. I la veritat és que el marcador no reflecteix exactament el que passava als taulers o el que avaluàvem alguns, si més no. Fa goig jugar amb més equips a casa i vam estar acompanyats pel C i el D.

El primer d'acabar, i bastant ràpid, va ser Pruden. Dues taules i cinc victòries demostren que segueix en ratxa després del torneig de Terrassa. Amb rivals inferiors o amb rivals superiors, tant se val. Ja hi comptem amb la seva aportació sempre. El segon punt va caure del nostre costat (ara no recordo qui va ser) i acte seguit, dos punts seguit per l'Avinyó. Entre ells la primera derrota del Carles Casas, potser no hi va creure amb la seva posició. tot i que estava superior al meu parer. Jordi Roca, enfrontant-se a ell mateix amb negres (ho dic per l'obertura que es va veure abocat a jugar), no va poder mantenir el peó de més i el poc temps de què disposava va ser factor decisiu. I els quatre que van guanyar van ser: MC Pere Toledano, fent-ho fàcil, com sempre. Cinc guanyades i unes taules, res a afegir-hi. El capi, el Pep Ràfols, que ja no em fa patir amb les seves posicions esbojarrades (m'he hagut d'acostumar per força), tot i que, per moments, semblava que es col·lapsava la seva posició va fer mat, o quasi. I Miquel Rodríguez, a hores d'ara, el pichichi, amb unes taules a la primera ronda i sis uns consecutius. Espectacular combinació, menys mal que no la vaig veure en directe, per guanyar un peó i la partida. I la segona d'en Guillem Forés, qui també s'ha apuntat a això dels blocs, en una partida insípida i amb una mica de sort. En aquest moment, 5 a 2 per a nosaltres, qui ho hagués dit mitja hora abans, conforme estaven les posicions. Xavi Marcè guanyava un veterà Basas Gamazo i ens donava el triomf matemàticament, encara que jo no me n'havia assabentat i jugava un final amb peó de més però amb mal rei i alfils de distint color. I, sobretot, amb molt poc temps. Amb quatre segons en el meu rellotge oferia taules i creia que assegurava el punt de l'equip. Afortunadament, el monstre Fritz em tranquilitzava dient-me que eren taules. Només quedava Lluverol, un habitual de ser el darrer a signar la planella, que es va passar una hora o més amb dos minuts o menys al rellotge. Ja sé que els no entesos pensareu que m'he begut l'enteniment, però els rellotges digitals fan miracles. En fi, quan ja semblava que faria les taules amb un final de torre i alfil contra torre es va deixar el mat. Una llàstima.

El C i el D empataven a dos contra Olesa C i l'Espiga B. Amb bones victòries de la canalla: Carles Tutusaus i Eva Julián. I també dels veterans Joan Rigol i Joan Parellada. El B tornava amb un contundent 2 a 6 de Santpedor. Amb una mica de sort i sense les baixes del principi potser estaríem parlant de què lluitaven per l'ascens.

I per l'ascens del primer equips només queden dos partits: el primer a casa contra el Castellet i el segon contra l'Olesa, fora. Déu n'hi do com estan costant aquests darrers matxs! No sé si es pateix més lluitant per dalt o per no baixar... A final de lliga en parlarem.

Salut i elo!!

CARDONA 5-5 C.E.VILAFRANCA

Tant de fer números en la crònica passada no podia presagiar res de bo. La veritat és que partíem amb un cert recel cap a Cardona perquè en la final de la Copa Catalana, disputada el Gener passat, els quatre joves (podríem dir gairebé l'equip Jané Besora) que el formaven ens van encolomar un preocupant 4 a 0. Encara que en el fons tots pensàvem que a ritme lent i amb més taulers, la cosa aniria diferent.
El primer d'acabar, i amb una altra victòria va ser el Carles Casas, un bon triomf posicional i a més a més ràpid. Segueix invicte. El següent vaig ser jo mateix, encara que ja parlem de més de tres hores de partida. Sacrifici de peça per tres peons i ajuda final del contrari per fer-ho més fàcil. Roca es veia abocat a unes taules, després de jugar una partida en la qual es pensa que no ha fet cap errada greu per merèixer-les. Miquel Rodríguez , només ha cedit unes taules en tot el campionat, feia valer la diferència d'elo i posava el 3'5 a 05. Semblava fet pel marcador, però les partides encara estaven molt obertes. Xavi Marcè no havia pogut recuperar el peó sacrificat en l'obertura i rendia el seu rei contra un dels Jané; mentrestant, Lluverol havia capgirat una partida que tenia molt malament per a arribar a una posició amb repetició de jugades. A aquestes alçades Guillem Forés havia desaprofitat unes quantes opcions de victòria ràpida i patia la seva primera derrota. 4 a 3, amb les taules assegurades de Pere Toledano, que havia hagut d'aturar l'atac d'un altre dels Jané Besora. De les dues que quedaven, el nostre capi ho tenia malament contra el tercer dels germans, en quant a elo, perquè crec que és el més gran. La partida havia fet tants tombs com sol ser habitual en el joc d'en Pep. Però en aquesta ocasió, amb molt poco temps en el rellotge no va poder trobar les que guanyaven. Total 4,5 a 4,5. I quedava Pruden, que estava molt superior, i que guanyava una peça, però es complicava la vida amb uns peons passats del contrari i ... arriba l'incident del dia. El nostre company agafa el cavall per deixar-lo a c3 (jugada perdedora) i cau sobre el tauler. Hi ha algunes discussions (en aquest moment tothom estava pendent d'aquesta partida), de les quals jo no sóc testimoni perquè en veure la intenció de Pruden surto desesperat de la sala i quan torno el cavall és a c1 i la partida es continua entre la remor contínua de les discussions. La veritat és que el cavall a c1 també era perdedora i els nervis juguen una mala passada a tots dos jugadors: cada moviment que fan canvia la valoració de la partida. Alguns advoquem per oferir taules i evitar suspicàcies, però no s'acaben de posar d'acord els delegats. Al fina, en una posició que guanyava, Pruden demana taules. I el 5 a 5 passa a ser definitiu.
No puc parlar de justícia perquè va ser un diumenge estrany. Es va començar tard perquè no estaven posades les peces, no es cantava l'alineació, va sonar i va ser contestat un mòbil (el del meu rival, sense anar més lluny) i per rematar-ho l'incident amb Pruden. Crec, sincerament, que als escacs s'ha de jugar amb bones maneres i concedir el benefici del dubte al rival. Jo no vaig reclamar victòria per això del mòbil ni vam demanar deu minuts menys en el rellotge de tot l'equip adversari, per tant, crec que, igualment, era necessari que la paraula del nostre company, que deia que no havia deixat la peça a c3 fos respectada.
Amb tot això, els comptes de la lletera han fallat, com gairebé sempre, i ara ens toca seguir guanyant. Almenys seguim depenent de nosaltres mateixos.
Enhorabona al B, 5 a 3 contra el Sant Feliu D. I ànims al C i al D que van perdre els seus respectius matxos contra Colònia Güell i Sant Sadurní B.
La setmana que ve més i millor. Salut i elo!!